8. Monstres!

-Veniu, ràpid, han duit una màquina gegant, que no s'atura davant res ni ningú, -els explicà en Joao, quasi sense respirar.

D'un bot, na Rita i na Julianna s'acostaren a en Joao i els tres es dirigiren més volant que corrent cap a la gran obra.

Si les màquines dels primers dies eren ja enormes, la que els sis ulls contemplaven ara triplicava la primera. L'alçada de les rodes arribava gairebé a la cap damunt dels arbres, i el renou que feia era infernal. Al davant duia unes rodes dentades que giraven a tota velocitat, i en cada volta se'n duia pel davant un bon grapat d'arbres.

Posant-se en perill, na Rita, na Julianna i en Joao es llançaren costa avall i es posaren davant la màquina, però de seguida hagueren de fugir, el mostre no s'aturava, com havia dit en Joao, davant res ni ningú.

Això ja era massa per a ells, aquell monstre era massa gran, massa destructiu.

Desanimats començaren a caminar cap a casa, en els ulls de na Julianna i en Joao començaven a sortir les llàgrimes, na Rita es sentia trista, vençuda, però...

Just al voltar la cantonada es toparen en centenars de voluntaris que arribats d'arreu del món venien disposats a fer-ho tot per aturar aquell desastre.

Els rostres dels nois s'il·luminaren, encara no estava tot perdut!.

7. Ningú ens mourà d'aquí

Una altra vegada les noies es varen animar, la idea de fer saber al món el que passava a la Selva Amazònica els va fer recobrar la força i la il·lusió. A més ja havia funcionat una vegada, per què no havia de funcionar ara?

Aquella tarda, mentre la gent es preparava per una altra nit de lluita, na Rita i na Julianna, aferrades a la pantalla de l'ordinador començaren a enviar missatges a tots els diaris, televisions i ràdios d'arreu del món.

El pare de na Julianna ho va penjar al seu mur del facebook, i en pocs minuts molta gent ja compartia el seu estat.

Tal com esperaven les nines la gent va començar a reaccionar. Els correus arribaven de tres en tres demanant més informació, fins i tot ja s'havia format un grup “Salvem la Selva Amazònica una altra vegada”.

-Això funciona! - S'alegrava na Rita, només calia que fes efecte, que aturàs aquella destrucció.

Aquella nit, ni na Rita ni na Julianna pogueren anar a plantar arbres, havien d'organitzar l'agenda de demà. Molts de mitjans ja s'havien interessat a cobrir la notícia i entrevistar-les.

Però com en tot, una de bona i una de dolenta. Els crits de Joao, el germà de na Julianna les trasbalsà.

6. A contra temps

Durant tres nits, aixecaren els arbres que al matí anaven arrabassant els constructors. La gent del poblat es començava a cansar, les màquines eren més potents i ràpides que ells, per dos arbres arrancats només podien aixecar-ne un, i encara que fos menys que res, la falta de son, i el desanim s'anava apoderant d'ells.

Mentre na Rita i na Julianna no havien aturat cercant altres solucions, havien intentat xerrar amb el qui manava les obres, però res, amb les autoritats locals, però aquestes estaven més a favor de la construcció del complex turístic que la conservació de la Selva.

I el temps s'anava esgotant, igual que les forces de tots els que participaven cada vespre a tornar aixecar els arbres. A més els constructors havien doblat les mesures de seguretat i cada vegada era més difícil acostar-se a les obres.

Però així i tot, ni na Julianna ni na Rita es volien donar per vençudes, estaven decidides a moure cel i terra per salvar la seva selva.

De sobte un cop de vent va fer arribar als peus de les nines un full de diari, amb un gran i esperançador titular; “Voluntaris d'arreu del món aturen la matança de les foques a Alaska”.

Ja ho tenia!, el món havia de saber que passava a la Selva.

5. Mans a l'obra

Al principi la proposta de na Rita no va causar gran entusiasme, era molt laboriós, complicat i feixuc tornar a plantar els arbres, molts d'ells eren enormes, necessitarien molta força i temps, i amb una nit no seria suficient.

Però l'alegria de na Julianna per la idea de la seva amiga i el discurs de superació que els va fer el vell sacerdot els va animar, i sense perdre més temps es posaren a la feina.

Amb les cordes que havien preparat, i la força de les mules i els cavalls que estiraven sense mostrar cansament, aquella nit aixecaren molts més arbres dels que havien pogut imaginar. Tot allò els va animar, tal vegada la seva estimada selva no desapareixeria.

L'endemà quan els homes de les grans màquines arribaren a la feina, quedaren bocabadats, què havia passat?, on eren els arbres que havien talat?, haurien de tornar a començar?

Na Rita i na Julianna, amagades, se'ls miraven divertides, fins que un d'ells va tornar engegar la maquinària i amb una fúria incontrolable va fer caure al terra dos arbres seguits.

Na Julianna no podia aguantar les llàgrimes.

-Va, no et desanimis, avui vespre els tornarem a posar al seu lloc. -Intentà consolar-la na Rita, encara que en el fons sabia que només era una solució momentània.

4.Una gran idea

Com totes les grans idees que apareixen quan no t'ho esperes, aquest també va ser el cas de na Rita.

El deliciós suc de coco que li havia preparat la mare de na Julianna, va ser la inspiració per na Rita idear un gran pla.

-Julianna, ja sé què podem fer, al manco per guanyar temps, i poder aturar aquesta destrucció sense sentit- explicà na Rita.

-Mira ho vaig veure en un còmic, és veritat que no tenim ni la poció màgica, ni la màgia del druida, però sí la força de la gent del poble, que creu que això es pot salvar i que s'ha de salvar.

-Què has pensat?-demanà intrigada na Julianna.

-Sobre la marxa t'ho explicaré, reuneix aquesta nit a tots els habitants del poblat i que duguin moltes cordes -digué na Rita.

Impacients, els homes, dones i també nins del poblat es dirigiren a posta de sol a l'entrada de la cabana de na Rita, esperant que havia preparat aquella noia tan espavilada.

Una mica cohibida, na Rita agafà forces amb la seva veu més potent digué:

-Avui, quan ja sigui nit tancada, anirem a tornar a plantar els arbres que han tirat al terra. -Explicà na Rita a la gent.

3.Perquè destruïu?

Després d'un somni reparador i un bon berenar, na Julianna va mostrar a na Rita com dia rera dia els homes de les grans màquines anaven destruint la Selva Amazònica. Na Rita va quedar espantada, milers d'arbrers pel terra mostraven un paisatge desolador, on s'imaginava que tot era verd, ara només hi havia terra i buidor.

-Això fa por- es va lamentar na Rita.-Si ho haguessis

vist abans que arribassin aquests senyors, haguessis quedat meravellada, tot verd, arbres, plantes i flors, ocells que cantaven, fins i tot podies veure qualque moneia saltant d'arbre en arbre.-Li explicà na Julianna.

- Hi va haver un temps que la selva estava protegida però ha durat poc temps. Pel que hem pogut saber-continuà na Julianna- Aquests senyors volen construir un gran complex turístic, perquè vengui molta gent a visitar-nos, que serà bo per aquesta terra, però tenim clar que si és destruint tot això, així no!.Mentre la seva nova amiga parlava, na Rita s'imaginava el que na Julianna li anava explicant, es podia imaginar la selva plena de turistes, com Mallorca a l'estiu, i no li agradava massa la idea.-Això ho hem de salvar, no podem permetre que es destrueixi un paratge tan espectacular. Deixa'm pensar- va concloure na Rita.

2. A la selva Amazònica

-Alerta Rita!, mou-te!

Entre el crid i el renou ensordidor que no identificava, na Rita va pegar un bot, quedant plantada davant uns enormes ulls brillants que l'encegaven.

-Aparta!-va sentir m

entre notava que algú l'estirava de la màniga.

-Ha anat de poc Rita- li explicava una veu mentre l'ajudava a aixecar-se.

Una altra vegada, estava ben desconcertada, on havia arribat ara?

Entre la fosca i la pluja que queia, no aconseguia distingir la cara de qui li parlava. De sobte es va encendre una llum i va poder destriar una noia que li somreia.

-Supòs que ara em diràs que em coneixes i que m'esperaves -va dir na Rita.

-Així és, necessitam urgentment el teu ajud -va contestar la noia.

-M'ho suposava, però abans m'hauràs de dir on he arribat?. -Contestà na Rita.

La noia la va agafar de la mà i mentre la guiava per un caminoi, enfangat i llenegós l'anà posant al corrent.

Li va contar que ella es deia Julianna, que vivia amb els seus pares a un poblat a la vora del riu Amazones, vivien bé, sense luxes, però gaudint de la natura. Però des de feia uns mesos havien arribat a la selva uns homes molt malcarats i unes enormes màquines que ho destruïen tot al seu pas. Havien intentat de totes les maneres possibles acabar amb aquella destrucció que feia desaparèixer la selva Amazònica molt ràpidament, però sense cap resultat. S'estaven quedant sense arbres, sense plantes, els hi estaven prenent la vida.

-El vell sacerdot va veure en somnis que la única persona per aturar tot això era na Rita de Mallorca, per això t'estàvem esperant amb tanta ànsia. -Va concloure na Julianna.

Na Rita, només va riure i bufar al mateix temps, una nova aventura però, se'n sortiria aquesta vegada?

1. Una nova aventura?

Feia tres dies que no s'aturava de ploure, tres dies que na Rita no podia sortir a jugar a la plaça, i això ja era massa per a ella, sobretot després de la gran aventura al desert del Sàhara.

Ja no sabia que fer, a la televisió no feien cap programa interessant, i ja havia acabat de llegir el conte que sa mare li havia regalat.

De tant en tant s'acostava al globus terràqui i tornava a posar el dit sobre el desert, però res de res, ho havia intentant amb altres països, però igual, res de res. Tal vegada la seva mare tenia raó i el viatge al desert, na Hayda, els nois, i la recuperació de l'aigua, tot ho havia somiat.

Tanmateix no hi havia res millor a fer, o sigui que es va acostar una altra vegada al globus, però aquesta vegada va ser distint. Des d'un punt de l'esfera semblava que sortia aigua, al principi va pensar si era que hi havia goteres que caien damunt el globus, però no el cel-ras estava ben sec.

S'hi apropà una mica més i si efectivament de "la selva amazònica", va llegir, brollava aigua. El cor de na Rita s'accelerà al mateix temps que hi acostava el dit, i com la primera vegada tot va començar a girar i girar, i dolçament na Rita es va adormir...

Torna na Rita

Ha passat l'estiu, na Rita ha descansat, s'ha divertit i ha començat amb forces aquest nou curs escolar, i també, ha començat una nova aventura!!!!!....

Vols compartir-la amb ella?, idò ja ho saps, vine!, que t'estam esperant...

10. De tornada a casa.

-Rita! Què fas ajaguda al sofà, tota plena de pols i tan despentinada?, on és el teu llaç?, ja l'has tornat a perdre.

Na Rita de seguida va reconèixer la veu que li parlava, la seva mare que la tornava a renyar.

-No t'ho creuràs mare

, he anat al desert, he ajudat a na Hayda, en Saïd i en Hassan a recuperar l'aigua pel seu poble -intentava explicar.

-M'agrada que tenguis tanta imaginació Rita, però on has anat ha estat al parc del costat de l'escola, i has tornat a perdre el llaç, i el que em contes ho has somiat -la va rectificar la seva mare. -Va, ves a dutxar-te, acabar els deures i després soparem.

-Què no mare, què m'ha passat de veritat, he lluitat contra el sultà i hem recuperat l'aigua de l'oasi -insistia na Rita.

-Basta de romanços, a dutxar-te -ordenà la seva mare.

Na Rita no va voler insistir més, tanmateix mai la creurien i ja dubtava si realment ho havia somiat. Arrossegant els peus se'n va anar cap a la seva habitació, i just quan deixava la motxilla sobre el llit, aquesta es va obrir, i per sorpresa de na Rita, a dins hi havia la Rosa del Desert que els seus nous amics li havien regalat.

Ja no tenia dubtes, no ho havia somiat, havia passat de veritat, però seria el seu gran secret. El seu, el de na Hayda, d'en Saïd, d'en Hassan i del globus terraqui.