2. A la selva Amazònica

-Alerta Rita!, mou-te!

Entre el crid i el renou ensordidor que no identificava, na Rita va pegar un bot, quedant plantada davant uns enormes ulls brillants que l'encegaven.

-Aparta!-va sentir m

entre notava que algú l'estirava de la màniga.

-Ha anat de poc Rita- li explicava una veu mentre l'ajudava a aixecar-se.

Una altra vegada, estava ben desconcertada, on havia arribat ara?

Entre la fosca i la pluja que queia, no aconseguia distingir la cara de qui li parlava. De sobte es va encendre una llum i va poder destriar una noia que li somreia.

-Supòs que ara em diràs que em coneixes i que m'esperaves -va dir na Rita.

-Així és, necessitam urgentment el teu ajud -va contestar la noia.

-M'ho suposava, però abans m'hauràs de dir on he arribat?. -Contestà na Rita.

La noia la va agafar de la mà i mentre la guiava per un caminoi, enfangat i llenegós l'anà posant al corrent.

Li va contar que ella es deia Julianna, que vivia amb els seus pares a un poblat a la vora del riu Amazones, vivien bé, sense luxes, però gaudint de la natura. Però des de feia uns mesos havien arribat a la selva uns homes molt malcarats i unes enormes màquines que ho destruïen tot al seu pas. Havien intentat de totes les maneres possibles acabar amb aquella destrucció que feia desaparèixer la selva Amazònica molt ràpidament, però sense cap resultat. S'estaven quedant sense arbres, sense plantes, els hi estaven prenent la vida.

-El vell sacerdot va veure en somnis que la única persona per aturar tot això era na Rita de Mallorca, per això t'estàvem esperant amb tanta ànsia. -Va concloure na Julianna.

Na Rita, només va riure i bufar al mateix temps, una nova aventura però, se'n sortiria aquesta vegada?

1. Una nova aventura?

Feia tres dies que no s'aturava de ploure, tres dies que na Rita no podia sortir a jugar a la plaça, i això ja era massa per a ella, sobretot després de la gran aventura al desert del Sàhara.

Ja no sabia que fer, a la televisió no feien cap programa interessant, i ja havia acabat de llegir el conte que sa mare li havia regalat.

De tant en tant s'acostava al globus terràqui i tornava a posar el dit sobre el desert, però res de res, ho havia intentant amb altres països, però igual, res de res. Tal vegada la seva mare tenia raó i el viatge al desert, na Hayda, els nois, i la recuperació de l'aigua, tot ho havia somiat.

Tanmateix no hi havia res millor a fer, o sigui que es va acostar una altra vegada al globus, però aquesta vegada va ser distint. Des d'un punt de l'esfera semblava que sortia aigua, al principi va pensar si era que hi havia goteres que caien damunt el globus, però no el cel-ras estava ben sec.

S'hi apropà una mica més i si efectivament de "la selva amazònica", va llegir, brollava aigua. El cor de na Rita s'accelerà al mateix temps que hi acostava el dit, i com la primera vegada tot va començar a girar i girar, i dolçament na Rita es va adormir...

Torna na Rita

Ha passat l'estiu, na Rita ha descansat, s'ha divertit i ha començat amb forces aquest nou curs escolar, i també, ha començat una nova aventura!!!!!....

Vols compartir-la amb ella?, idò ja ho saps, vine!, que t'estam esperant...

10. De tornada a casa.

-Rita! Què fas ajaguda al sofà, tota plena de pols i tan despentinada?, on és el teu llaç?, ja l'has tornat a perdre.

Na Rita de seguida va reconèixer la veu que li parlava, la seva mare que la tornava a renyar.

-No t'ho creuràs mare

, he anat al desert, he ajudat a na Hayda, en Saïd i en Hassan a recuperar l'aigua pel seu poble -intentava explicar.

-M'agrada que tenguis tanta imaginació Rita, però on has anat ha estat al parc del costat de l'escola, i has tornat a perdre el llaç, i el que em contes ho has somiat -la va rectificar la seva mare. -Va, ves a dutxar-te, acabar els deures i després soparem.

-Què no mare, què m'ha passat de veritat, he lluitat contra el sultà i hem recuperat l'aigua de l'oasi -insistia na Rita.

-Basta de romanços, a dutxar-te -ordenà la seva mare.

Na Rita no va voler insistir més, tanmateix mai la creurien i ja dubtava si realment ho havia somiat. Arrossegant els peus se'n va anar cap a la seva habitació, i just quan deixava la motxilla sobre el llit, aquesta es va obrir, i per sorpresa de na Rita, a dins hi havia la Rosa del Desert que els seus nous amics li havien regalat.

Ja no tenia dubtes, no ho havia somiat, havia passat de veritat, però seria el seu gran secret. El seu, el de na Hayda, d'en Saïd, d'en Hassan i del globus terraqui.

9. Amics per a sempre.

Amb la mirada fixada a l'horitzó, na Rita seguia pensat en l'inscripció de la roca, i per molt que intentàs desxifrar l'endevinalla no se'n sortia, i aquell camell que no deixava de passar davant d'ella ja la posava nerviosa.

-És clar, el camell!!!!!- va cridar aixecant'-se d'un bot -el camell són les muntanyes que caminen.

I al dir-ho fins i tot li va semblar que l'animal li feia l'ullet.

De seguida anà a cercar a na Hayda i els altres nois, que encara feien festa amb el fill del sultà.

-Hayda, Saïd, Hassan, ja sé com tornar a casa, bé més o menys. I ara toca dir-vos adéu.

-Sabia que aconseguiries desxifrar l'inscripció Rita, i sí ha arribat el moment que tornis a casa – Va dir na Hayda.

-Per haver-nos ajudat i perquè sempre ens recordis, volem fer-te un petit regal -digué en Saïd mentre li donava una roca de forma estranya de color rosat -l'anomenam Rosa del Desert, i és el símbol de l'amistat.

-Mai vos oblidaré, moltes gràcies i perquè sempre recordeu aquesta aventura, aquí teniu el meu regal.

Es va desfer el llaç vermell que duia als cabells, en feu tres trossos i els donà un a cada un.

-Fins aviat amics -va dir na Rita dirigint-se cap al camell.

Com si l'animal l'estàs esperant, s'agenollà per facilitar la moltura de na Rita, s'aixecà amb delicadesa i va començar a caminar, a trotar i finalment arribà a un ràpid galop. El suau moviment va fer que a na Rita li vingués la son, i encara que volia gaudir del paisatge, els seus ulls es tancaren en un dolç somni.

8. L'endevinalla.

Na Hayda es va fixar que malgrat l'alegria del moment na Rita estava una mica trista.

-Què et passa?- li demanà- No estàs contenta?, ets l'heroïna del nostre poble.

-Sí Hayda, em sent molt feliç per com ha acabat tot, però hauria de tornar a casa, però no sé com.

-Tu ens has ajudat, ara ens toca a nosaltres. A la inscripció que ens deia que arribaries, em sembla que també hi ha escrit com pots tornar a

casa.

-Idò anem a veure-la -va contestar ja més alegre na Rita.

Amagada per la vegetació de l'oasi, una roca amb la silueta talment de na Rita, duia escrit.

De terres llunyanes vendrà

aquella que vos ajudarà.

I l'aigua vos tornarà.

-Hayda; aquí no posa res de com tornar, només l'anunci de la meva arribada, -va dir na Rita angoixada.

-Espera, mira la part del darrera- contestà na Hayda.

També hi havia una inscripció:

Si a casa vols tornar

a les muntanyes que caminen has de pujar.

-Això és una endevinalla?, què significa “les muntanyes que caminen”?, des de quan les muntanyes es mouen ? -demanava na Rita.

-No ho sé Rita, però segur que entre tots trobarem la forma que tornis a casa -intentava calmar-la na Hayda.

Repetint mentalment l'endevinalla, na Rita i na Hayda tornaren al poble. Encara seguia la festa, però na Rita no estava per molts de balls ni cançons.

S'assegué una mica apartada de la gent i començà a pensar amb la seva família i els seus amics. I si no els tornava a veure mai més?. On són les muntanyes que caminen?.

7.Un final felic?.

Na Hayda, contagiada de la valentia de na Rita, contestà amb veu segura.

-És na Rita i ha vengut a ajudar-nos a recuperar l'aigua que t'han egoistament ha pres al poble.

-I nosaltres també hem ajudat. -Han contestat alhora en Hassan i en Saïd.

El sultà no podia creure el que veia, quatre nois mocosos gosaven plantar-li cara?, quan amb to amenaçador es dirigia cap a ells un dels seus propis soldats s'ha plantat al davant dient:

-Senyor, en el fons tenen raó, aquesta aigua és de tots i el poble la necessita i també per les pastures i els conreus.

Ja havia arribat tot al poble al peu de les murades i davant tanta gent que el mirava, el sultà es posa a plorar.

-Jo només volia que el meu fill vos feliç, no té cap amic,no té ningú amb qui jugar, sempre tancat al palau, les piscines el divertien.

Es feu un gran silenci, que sols na Rita s'atreví a rompre.

-Si aquest és el problema, hi ha fàcil solució, a partir d'avui tendrà nous amics i podrà compartir amb ells l'aigua de l'oasi. Però senyor sultà, l'aigua ha de ser de tots, tots la necessitam, i més aquí al desert on no n'hi ha massa.

Abans que el sultà pogués contestar, el noiet que l'acompanyava, va dir.

-Pare, això és el que em faria realment feliç, tenir amics amb qui poder jugar, compartir amb ells rialles i l'aigua.

El sultà al sentir les paraules del seu fill només va poder dir.

-Idò que així sigui, a partir d'ara les coses canviaran, viurem tots junts i amb pau a l'oasi, i que les portes del meu palau s'obrin per a tots i per a sempre.

La gent va començar a fer festa i tot eren mostres d'agraïment cap a na Rita i els seus nous amics. Tot havia acabat bé.

Tot?, na Rita estava molt contenta, però havia de tornar a casa, els seus pares es preocuparien, però com ho havia de fer?.

6. Un gran descobriment

Al sentir els crits de na Rita, en Hassan, na Hayda i en Saïd, han anat de seguida al seu costat

-Què passa?, què has trobat?- Ha demanat en Saïd.

-Mirau aquí, -ha contestat na Rita, sense parar de saltar – -Estic segura que darrera aquest tap hi ha tota l'aigua que vos han robat.

-Quina troballa, Rita! -ha exclamat na Hayda, -Si és així només cal llevar-lo i tornarem a tenir aigua.

-I ja que el Sultà no ens vol rebre, el farem sortir, -ha dit, polissona na Rita.

-Necessitam un pal, una eina, per poder treure'l -ha proposat na Hayda mentre cercava no sabia el què pel terra.

-O això -ha dit na Rita traient de la seva motxilla un desembussador -No sé com ha arribat aquí, però he vist que la meva mare l'empra quan l'aigua de la pica no s'acaba d'anar.

Tal i com havia vist fer a la seva mare, l'ha enganxat sobre el tap i amb tota la seva força ha començat a estirar, de seguida s'hi han afegit els altres nois i bummmm!!!!, al sortir el tap ha començat a brollar aigua i més aigua.

I els quatre s'han posat a ballar i saltar d'alegria mentre l'aigua anava rajant.

L'enrenou però també ha fet que els guàrdies del palau acudissin a veure que passava, i darrera ells el que semblava el gran sultà i un noiet d'uns sis anys.

-Què passa aquí!-ha bramulat el sultà.

-Què l'aigua torna a l'oasi, on toca ser -ha contestat valenta na Rita.

- Això ja ho veurem -ha contestat el sultà- I qui ets tu?

5. Som-hi!

-Som-hi doncs- ha dit na Rita entre decidida i neguitosa -Anem a veure el palau i a xerrar amb el Sultà.

I agafant la seva motxilla, que també havia aparegut per art de màgia, ha enfilat cap a la sortida.

En un tres i no res han arribat a les portes del palau. Era molt més gran del que s'havia imaginat na Rita. Unes portes enormes custodiaven l'entrada.

Amb una veu ben potent na Rita ha cridat:

_Ah el del palau!-Vull parlar amb el Sultà.

Només han sentint unes fortes rialles per resposta, i un “vés-te'n per on has vengut”.

Però na Rita no s'ha donat per vençuda. Ha tornat repetir el mateix que abans, i una altra vegada la mateixa resposta.

Una mica molesta ha girat cua i pensativa ha començat a voltar per la murada, tot cercant una forma d'entrar al palau i parlar amb el sultà.

I, seguint amb la mirada una de les pedretes que anava fent saltar amb el peu, ha descobert un rierol que semblava d'aigua. Na Rita espavilada, l'ha seguit, i el rastre l'ha duita just al peu de la murada, on per un forat,a la pedra, sellegat per un tap que semblava de banyera, anava amollant petites però continues gotes d'aigua.

-Ja ho tenc!, ja ho tenc!-Ha exclamat na Rita, rient i botant feliç.

4. On sóc?

-Què ha passat?, on sóc?, s'ha demanat na Rita quan ha obert els ulls.
Tres cares somrients la miraven i la més jove li ha dit;
-Ets al desert del Sàhara, i t'he estàvem esperant.
Na Rita s'ha aixecat d'un bot; què, qui, com?. No entenia res.
-Tranquil·la, ha contestat el noi amb els ulls blaus, -ara de seguida t'ho explicam.
-Jo sóc na Hayda, ha continuat l'única noia del grup, -ell és en Hassan i ell en Saïd. Som Tuaregs, nòmades del desert, però encara que en un temps anàvem d'un lloc a un altre, des de fa uns anys ens hem establert en aquest indret, al costat d'un oasis.
-El que passa, ha continuat en Hassan, -és que el Sultà, té un fill molt consentit i per concedir-li tots els seus capricis, s'ha apoderat de tota l'aigua de l'oasi.
En Saïd ha afegit,
-Han construït un palau enorme, amb piscines impressionants, i és clar utilitzen tota l'aigua per a ells. I nosaltres la necessitam per les nostres pastures i  petits conreus que tenim.
-Ens has d'ajudar Rita, ha suplicat quasi plorat, na Hayda.
-I com?, ha demanat atabalada na Rita.
-Te'n sortiràs, tu ets l'elegida han dit els tres a la vegada.

3. Una sorpresa

Després de dinar, descansar una mica i fer els deures, na Rita s'ha plantat davant el globus terraqui. El s'ha mirat per tots els costats, per sobre,per abaix, tot normal, Però quan ha posat el dit a sobre per fer-lo girar, ha sentit una immensa calor i una sed que li cremava la gola. Espantada ha retirat la mà del globus. Però al segon encuriosida s'ha apropat just al punt on tenia el dit i amb un poc de dificultat ha llegit: "Desert del Sàhara". Si, na Rita ja sabia que als deserts hi fa calor i no hi ha massa aigua, però ella no estava al desert, era al menjador de casa. I no s'ha pogut estar més, sense pensar-ho ni un segon ha tornat posar-hi el dit, una altra vegada aquella sensació intensa de calor i sed, i fiuuuuu! Tot ha començat a donar voltes i més voltes, l'habitació, els mobles i el seu cap, espantada ha tancat els ulls i dolçament s'ha dormit...

2.  El regal de reis

Avui és el primer dia de classes després de les vacances de Nadal, encara que na Rita tenia molta versa de tornar a començar, de seguida que ha vist els seus amics, s'ha oblidat de la son i s'ha posat a parlar amb ells de tot el que ha fet aquestes festes i sobretot dels regals dels Reis Mags.

En Pere, cridava: “a mi m'han duit una PSP”, na Maria deia; “a mi la pepa llop de les monster high.

I na Rita va dir baix; “a mi m'han duit un globus terraqui i un llibre”.

En Pere i na Maria la miraren estranyats. “Un què?” demanaven.

Na Rita es va posar un poc trista, perquè els Reis li havien duit un regal tan estrany i no una pepa o una PSP?.

El que no sabia, encara na Rita, era que aquell globus terraqui era molt, molt, molt especial...

1. Hola Rita!

Na Rita és una nina de set anys. Viu a Mallorca amb els seus pares, el seu germà, un ca i un moix.
Encara que només tengui set anys és molt espavilada, molt trapella i molt divertida.
És alta per la seva edat, té els cabells i els ulls foscos com la nit, i moltes pigues petitones per la cara.

Sempre duu els cabells recollits en una coa ben estirada amb un llaç vermell, però amb totes les aventures que li passen, al final del dia acaba ben despentinada, d'aquí el mot "Calabruix" perquè sembla que li ha passat una tempesta pel damunt.