7.Un final felic?.


Na Hayda, contagiada de la valentia de na Rita, contestà amb veu segura.
-És na Rita i ha vengut a ajudar-nos a recuperar l'aigua que t'han egoistament ha pres al poble.
-I nosaltres també hem ajudat. -Han contestat alhora en Hassan i en Saïd.
El sultà no podia creure el que veia, quatre nois mocosos gosaven plantar-li cara?, quan amb to amenaçador es dirigia cap a ells un dels seus propis soldats s'ha plantat al davant dient:
-Senyor, en el fons tenen raó, aquesta aigua és de tots i el poble la necessita i també per les pastures i els conreus.
Ja havia arribat tot al poble al peu de les murades i davant tanta gent que el mirava, el sultà es posa a plorar.
-Jo només volia que el meu fill vos feliç, no té cap amic,no té ningú amb qui jugar, sempre tancat al palau, les piscines el divertien.
Es feu un gran silenci, que sols na Rita s'atreví a rompre.
-Si aquest és el problema, hi ha fàcil solució, a partir d'avui tendrà nous amics i podrà compartir amb ells l'aigua de l'oasi. Però senyor sultà, l'aigua ha de ser de tots, tots la necessitam, i més aquí al desert on no n'hi ha massa.
Abans que el sultà pogués contestar, el noiet que l'acompanyava, va dir.
-Pare, això és el que em faria realment feliç, tenir amics amb qui poder jugar, compartir amb ells rialles i l'aigua.
El sultà al sentir les paraules del seu fill només va poder dir.
-Idò que així sigui, a partir d'ara les coses canviaran, viurem tots junts i amb pau a l'oasi, i que les portes del meu palau s'obrin per a tots i per a sempre.
La gent va començar a fer festa i tot eren mostres d'agraïment cap a na Rita i els seus nous amics. Tot havia acabat bé.
Tot?, na Rita estava molt contenta, però havia de tornar a casa, els seus pares es preocuparien, però com ho havia de fer?.