10. De tornada a casa.
-Rita!
Què fas ajaguda al sofà, tota plena de pols i tan despentinada?, on
és el teu llaç?, ja l'has tornat a perdre.
Na Rita
de seguida va reconèixer la veu que li parlava, la seva mare que la
tornava a renyar.
-No t'ho
creuràs mare
, he anat al desert, he ajudat a na Hayda, en Saïd i en
Hassan a recuperar l'aigua pel seu poble -intentava explicar.
-M'agrada
que tenguis tanta imaginació Rita, però on has anat ha estat al
parc del costat de l'escola, i has tornat a perdre el llaç, i el que
em contes ho has somiat -la va rectificar la seva mare. -Va, ves a
dutxar-te, acabar els deures i després soparem.
-Què no
mare, què m'ha passat de veritat, he lluitat contra el sultà i hem
recuperat l'aigua de l'oasi -insistia na Rita.
-Basta
de romanços, a dutxar-te -ordenà la seva mare.
Na Rita
no va voler insistir més, tanmateix mai la creurien i ja dubtava si
realment ho havia somiat. Arrossegant els peus se'n va anar cap a la
seva habitació, i just quan deixava la motxilla sobre el llit,
aquesta es va obrir, i per sorpresa de na Rita, a dins hi havia la
Rosa del Desert que els seus nous amics li havien regalat.
Ja no
tenia dubtes, no ho havia somiat, havia passat de veritat, però
seria el seu gran secret. El seu, el de na Hayda, d'en Saïd, d'en
Hassan i del globus terraqui.
