8. Monstres!

-Veniu, ràpid, han duit una màquina gegant, que no s'atura davant res ni ningú, -els explicà en Joao, quasi sense respirar.

D'un bot, na Rita i na Julianna s'acostaren a en Joao i els tres es dirigiren més volant que corrent cap a la gran obra.

Si les màquines dels primers dies eren ja enormes, la que els sis ulls contemplaven ara triplicava la primera. L'alçada de les rodes arribava gairebé a la cap damunt dels arbres, i el renou que feia era infernal. Al davant duia unes rodes dentades que giraven a tota velocitat, i en cada volta se'n duia pel davant un bon grapat d'arbres.

Posant-se en perill, na Rita, na Julianna i en Joao es llançaren costa avall i es posaren davant la màquina, però de seguida hagueren de fugir, el mostre no s'aturava, com havia dit en Joao, davant res ni ningú.

Això ja era massa per a ells, aquell monstre era massa gran, massa destructiu.

Desanimats començaren a caminar cap a casa, en els ulls de na Julianna i en Joao començaven a sortir les llàgrimes, na Rita es sentia trista, vençuda, però...

Just al voltar la cantonada es toparen en centenars de voluntaris que arribats d'arreu del món venien disposats a fer-ho tot per aturar aquell desastre.

Els rostres dels nois s'il·luminaren, encara no estava tot perdut!.

7. Ningú ens mourà d'aquí

Una altra vegada les noies es varen animar, la idea de fer saber al món el que passava a la Selva Amazònica els va fer recobrar la força i la il·lusió. A més ja havia funcionat una vegada, per què no havia de funcionar ara?

Aquella tarda, mentre la gent es preparava per una altra nit de lluita, na Rita i na Julianna, aferrades a la pantalla de l'ordinador començaren a enviar missatges a tots els diaris, televisions i ràdios d'arreu del món.

El pare de na Julianna ho va penjar al seu mur del facebook, i en pocs minuts molta gent ja compartia el seu estat.

Tal com esperaven les nines la gent va començar a reaccionar. Els correus arribaven de tres en tres demanant més informació, fins i tot ja s'havia format un grup “Salvem la Selva Amazònica una altra vegada”.

-Això funciona! - S'alegrava na Rita, només calia que fes efecte, que aturàs aquella destrucció.

Aquella nit, ni na Rita ni na Julianna pogueren anar a plantar arbres, havien d'organitzar l'agenda de demà. Molts de mitjans ja s'havien interessat a cobrir la notícia i entrevistar-les.

Però com en tot, una de bona i una de dolenta. Els crits de Joao, el germà de na Julianna les trasbalsà.

6. A contra temps

Durant tres nits, aixecaren els arbres que al matí anaven arrabassant els constructors. La gent del poblat es començava a cansar, les màquines eren més potents i ràpides que ells, per dos arbres arrancats només podien aixecar-ne un, i encara que fos menys que res, la falta de son, i el desanim s'anava apoderant d'ells.

Mentre na Rita i na Julianna no havien aturat cercant altres solucions, havien intentat xerrar amb el qui manava les obres, però res, amb les autoritats locals, però aquestes estaven més a favor de la construcció del complex turístic que la conservació de la Selva.

I el temps s'anava esgotant, igual que les forces de tots els que participaven cada vespre a tornar aixecar els arbres. A més els constructors havien doblat les mesures de seguretat i cada vegada era més difícil acostar-se a les obres.

Però així i tot, ni na Julianna ni na Rita es volien donar per vençudes, estaven decidides a moure cel i terra per salvar la seva selva.

De sobte un cop de vent va fer arribar als peus de les nines un full de diari, amb un gran i esperançador titular; “Voluntaris d'arreu del món aturen la matança de les foques a Alaska”.

Ja ho tenia!, el món havia de saber que passava a la Selva.

5. Mans a l'obra

Al principi la proposta de na Rita no va causar gran entusiasme, era molt laboriós, complicat i feixuc tornar a plantar els arbres, molts d'ells eren enormes, necessitarien molta força i temps, i amb una nit no seria suficient.

Però l'alegria de na Julianna per la idea de la seva amiga i el discurs de superació que els va fer el vell sacerdot els va animar, i sense perdre més temps es posaren a la feina.

Amb les cordes que havien preparat, i la força de les mules i els cavalls que estiraven sense mostrar cansament, aquella nit aixecaren molts més arbres dels que havien pogut imaginar. Tot allò els va animar, tal vegada la seva estimada selva no desapareixeria.

L'endemà quan els homes de les grans màquines arribaren a la feina, quedaren bocabadats, què havia passat?, on eren els arbres que havien talat?, haurien de tornar a començar?

Na Rita i na Julianna, amagades, se'ls miraven divertides, fins que un d'ells va tornar engegar la maquinària i amb una fúria incontrolable va fer caure al terra dos arbres seguits.

Na Julianna no podia aguantar les llàgrimes.

-Va, no et desanimis, avui vespre els tornarem a posar al seu lloc. -Intentà consolar-la na Rita, encara que en el fons sabia que només era una solució momentània.

4.Una gran idea

Com totes les grans idees que apareixen quan no t'ho esperes, aquest també va ser el cas de na Rita.

El deliciós suc de coco que li havia preparat la mare de na Julianna, va ser la inspiració per na Rita idear un gran pla.

-Julianna, ja sé què podem fer, al manco per guanyar temps, i poder aturar aquesta destrucció sense sentit- explicà na Rita.

-Mira ho vaig veure en un còmic, és veritat que no tenim ni la poció màgica, ni la màgia del druida, però sí la força de la gent del poble, que creu que això es pot salvar i que s'ha de salvar.

-Què has pensat?-demanà intrigada na Julianna.

-Sobre la marxa t'ho explicaré, reuneix aquesta nit a tots els habitants del poblat i que duguin moltes cordes -digué na Rita.

Impacients, els homes, dones i també nins del poblat es dirigiren a posta de sol a l'entrada de la cabana de na Rita, esperant que havia preparat aquella noia tan espavilada.

Una mica cohibida, na Rita agafà forces amb la seva veu més potent digué:

-Avui, quan ja sigui nit tancada, anirem a tornar a plantar els arbres que han tirat al terra. -Explicà na Rita a la gent.

3.Perquè destruïu?

Després d'un somni reparador i un bon berenar, na Julianna va mostrar a na Rita com dia rera dia els homes de les grans màquines anaven destruint la Selva Amazònica. Na Rita va quedar espantada, milers d'arbrers pel terra mostraven un paisatge desolador, on s'imaginava que tot era verd, ara només hi havia terra i buidor.

-Això fa por- es va lamentar na Rita.-Si ho haguessis

vist abans que arribassin aquests senyors, haguessis quedat meravellada, tot verd, arbres, plantes i flors, ocells que cantaven, fins i tot podies veure qualque moneia saltant d'arbre en arbre.-Li explicà na Julianna.

- Hi va haver un temps que la selva estava protegida però ha durat poc temps. Pel que hem pogut saber-continuà na Julianna- Aquests senyors volen construir un gran complex turístic, perquè vengui molta gent a visitar-nos, que serà bo per aquesta terra, però tenim clar que si és destruint tot això, així no!.Mentre la seva nova amiga parlava, na Rita s'imaginava el que na Julianna li anava explicant, es podia imaginar la selva plena de turistes, com Mallorca a l'estiu, i no li agradava massa la idea.-Això ho hem de salvar, no podem permetre que es destrueixi un paratge tan espectacular. Deixa'm pensar- va concloure na Rita.