7. Ningú ens mourà d'aquí

Una altra vegada les noies es varen animar, la idea de fer saber al món el que passava a la Selva Amazònica els va fer recobrar la força i la il·lusió. A més ja havia funcionat una vegada, per què no havia de funcionar ara?

Aquella tarda, mentre la gent es preparava per una altra nit de lluita, na Rita i na Julianna, aferrades a la pantalla de l'ordinador començaren a enviar missatges a tots els diaris, televisions i ràdios d'arreu del món.

El pare de na Julianna ho va penjar al seu mur del facebook, i en pocs minuts molta gent ja compartia el seu estat.

Tal com esperaven les nines la gent va començar a reaccionar. Els correus arribaven de tres en tres demanant més informació, fins i tot ja s'havia format un grup “Salvem la Selva Amazònica una altra vegada”.

-Això funciona! - S'alegrava na Rita, només calia que fes efecte, que aturàs aquella destrucció.

Aquella nit, ni na Rita ni na Julianna pogueren anar a plantar arbres, havien d'organitzar l'agenda de demà. Molts de mitjans ja s'havien interessat a cobrir la notícia i entrevistar-les.

Però com en tot, una de bona i una de dolenta. Els crits de Joao, el germà de na Julianna les trasbalsà.

6. A contra temps

Durant tres nits, aixecaren els arbres que al matí anaven arrabassant els constructors. La gent del poblat es començava a cansar, les màquines eren més potents i ràpides que ells, per dos arbres arrancats només podien aixecar-ne un, i encara que fos menys que res, la falta de son, i el desanim s'anava apoderant d'ells.

Mentre na Rita i na Julianna no havien aturat cercant altres solucions, havien intentat xerrar amb el qui manava les obres, però res, amb les autoritats locals, però aquestes estaven més a favor de la construcció del complex turístic que la conservació de la Selva.

I el temps s'anava esgotant, igual que les forces de tots els que participaven cada vespre a tornar aixecar els arbres. A més els constructors havien doblat les mesures de seguretat i cada vegada era més difícil acostar-se a les obres.

Però així i tot, ni na Julianna ni na Rita es volien donar per vençudes, estaven decidides a moure cel i terra per salvar la seva selva.

De sobte un cop de vent va fer arribar als peus de les nines un full de diari, amb un gran i esperançador titular; “Voluntaris d'arreu del món aturen la matança de les foques a Alaska”.

Ja ho tenia!, el món havia de saber que passava a la Selva.

5. Mans a l'obra

Al principi la proposta de na Rita no va causar gran entusiasme, era molt laboriós, complicat i feixuc tornar a plantar els arbres, molts d'ells eren enormes, necessitarien molta força i temps, i amb una nit no seria suficient.

Però l'alegria de na Julianna per la idea de la seva amiga i el discurs de superació que els va fer el vell sacerdot els va animar, i sense perdre més temps es posaren a la feina.

Amb les cordes que havien preparat, i la força de les mules i els cavalls que estiraven sense mostrar cansament, aquella nit aixecaren molts més arbres dels que havien pogut imaginar. Tot allò els va animar, tal vegada la seva estimada selva no desapareixeria.

L'endemà quan els homes de les grans màquines arribaren a la feina, quedaren bocabadats, què havia passat?, on eren els arbres que havien talat?, haurien de tornar a començar?

Na Rita i na Julianna, amagades, se'ls miraven divertides, fins que un d'ells va tornar engegar la maquinària i amb una fúria incontrolable va fer caure al terra dos arbres seguits.

Na Julianna no podia aguantar les llàgrimes.

-Va, no et desanimis, avui vespre els tornarem a posar al seu lloc. -Intentà consolar-la na Rita, encara que en el fons sabia que només era una solució momentània.