5. Mans a l'obra

Al principi la proposta de na Rita no va causar gran entusiasme, era molt laboriós, complicat i feixuc tornar a plantar els arbres, molts d'ells eren enormes, necessitarien molta força i temps, i amb una nit no seria suficient.

Però l'alegria de na Julianna per la idea de la seva amiga i el discurs de superació que els va fer el vell sacerdot els va animar, i sense perdre més temps es posaren a la feina.

Amb les cordes que havien preparat, i la força de les mules i els cavalls que estiraven sense mostrar cansament, aquella nit aixecaren molts més arbres dels que havien pogut imaginar. Tot allò els va animar, tal vegada la seva estimada selva no desapareixeria.

L'endemà quan els homes de les grans màquines arribaren a la feina, quedaren bocabadats, què havia passat?, on eren els arbres que havien talat?, haurien de tornar a començar?

Na Rita i na Julianna, amagades, se'ls miraven divertides, fins que un d'ells va tornar engegar la maquinària i amb una fúria incontrolable va fer caure al terra dos arbres seguits.

Na Julianna no podia aguantar les llàgrimes.

-Va, no et desanimis, avui vespre els tornarem a posar al seu lloc. -Intentà consolar-la na Rita, encara que en el fons sabia que només era una solució momentània.

4.Una gran idea

Com totes les grans idees que apareixen quan no t'ho esperes, aquest també va ser el cas de na Rita.

El deliciós suc de coco que li havia preparat la mare de na Julianna, va ser la inspiració per na Rita idear un gran pla.

-Julianna, ja sé què podem fer, al manco per guanyar temps, i poder aturar aquesta destrucció sense sentit- explicà na Rita.

-Mira ho vaig veure en un còmic, és veritat que no tenim ni la poció màgica, ni la màgia del druida, però sí la força de la gent del poble, que creu que això es pot salvar i que s'ha de salvar.

-Què has pensat?-demanà intrigada na Julianna.

-Sobre la marxa t'ho explicaré, reuneix aquesta nit a tots els habitants del poblat i que duguin moltes cordes -digué na Rita.

Impacients, els homes, dones i també nins del poblat es dirigiren a posta de sol a l'entrada de la cabana de na Rita, esperant que havia preparat aquella noia tan espavilada.

Una mica cohibida, na Rita agafà forces amb la seva veu més potent digué:

-Avui, quan ja sigui nit tancada, anirem a tornar a plantar els arbres que han tirat al terra. -Explicà na Rita a la gent.

3.Perquè destruïu?

Després d'un somni reparador i un bon berenar, na Julianna va mostrar a na Rita com dia rera dia els homes de les grans màquines anaven destruint la Selva Amazònica. Na Rita va quedar espantada, milers d'arbrers pel terra mostraven un paisatge desolador, on s'imaginava que tot era verd, ara només hi havia terra i buidor.

-Això fa por- es va lamentar na Rita.-Si ho haguessis

vist abans que arribassin aquests senyors, haguessis quedat meravellada, tot verd, arbres, plantes i flors, ocells que cantaven, fins i tot podies veure qualque moneia saltant d'arbre en arbre.-Li explicà na Julianna.

- Hi va haver un temps que la selva estava protegida però ha durat poc temps. Pel que hem pogut saber-continuà na Julianna- Aquests senyors volen construir un gran complex turístic, perquè vengui molta gent a visitar-nos, que serà bo per aquesta terra, però tenim clar que si és destruint tot això, així no!.Mentre la seva nova amiga parlava, na Rita s'imaginava el que na Julianna li anava explicant, es podia imaginar la selva plena de turistes, com Mallorca a l'estiu, i no li agradava massa la idea.-Això ho hem de salvar, no podem permetre que es destrueixi un paratge tan espectacular. Deixa'm pensar- va concloure na Rita.

2. A la selva Amazònica

-Alerta Rita!, mou-te!

Entre el crid i el renou ensordidor que no identificava, na Rita va pegar un bot, quedant plantada davant uns enormes ulls brillants que l'encegaven.

-Aparta!-va sentir m

entre notava que algú l'estirava de la màniga.

-Ha anat de poc Rita- li explicava una veu mentre l'ajudava a aixecar-se.

Una altra vegada, estava ben desconcertada, on havia arribat ara?

Entre la fosca i la pluja que queia, no aconseguia distingir la cara de qui li parlava. De sobte es va encendre una llum i va poder destriar una noia que li somreia.

-Supòs que ara em diràs que em coneixes i que m'esperaves -va dir na Rita.

-Així és, necessitam urgentment el teu ajud -va contestar la noia.

-M'ho suposava, però abans m'hauràs de dir on he arribat?. -Contestà na Rita.

La noia la va agafar de la mà i mentre la guiava per un caminoi, enfangat i llenegós l'anà posant al corrent.

Li va contar que ella es deia Julianna, que vivia amb els seus pares a un poblat a la vora del riu Amazones, vivien bé, sense luxes, però gaudint de la natura. Però des de feia uns mesos havien arribat a la selva uns homes molt malcarats i unes enormes màquines que ho destruïen tot al seu pas. Havien intentat de totes les maneres possibles acabar amb aquella destrucció que feia desaparèixer la selva Amazònica molt ràpidament, però sense cap resultat. S'estaven quedant sense arbres, sense plantes, els hi estaven prenent la vida.

-El vell sacerdot va veure en somnis que la única persona per aturar tot això era na Rita de Mallorca, per això t'estàvem esperant amb tanta ànsia. -Va concloure na Julianna.

Na Rita, només va riure i bufar al mateix temps, una nova aventura però, se'n sortiria aquesta vegada?

1. Una nova aventura?

Feia tres dies que no s'aturava de ploure, tres dies que na Rita no podia sortir a jugar a la plaça, i això ja era massa per a ella, sobretot després de la gran aventura al desert del Sàhara.

Ja no sabia que fer, a la televisió no feien cap programa interessant, i ja havia acabat de llegir el conte que sa mare li havia regalat.

De tant en tant s'acostava al globus terràqui i tornava a posar el dit sobre el desert, però res de res, ho havia intentant amb altres països, però igual, res de res. Tal vegada la seva mare tenia raó i el viatge al desert, na Hayda, els nois, i la recuperació de l'aigua, tot ho havia somiat.

Tanmateix no hi havia res millor a fer, o sigui que es va acostar una altra vegada al globus, però aquesta vegada va ser distint. Des d'un punt de l'esfera semblava que sortia aigua, al principi va pensar si era que hi havia goteres que caien damunt el globus, però no el cel-ras estava ben sec.

S'hi apropà una mica més i si efectivament de "la selva amazònica", va llegir, brollava aigua. El cor de na Rita s'accelerà al mateix temps que hi acostava el dit, i com la primera vegada tot va començar a girar i girar, i dolçament na Rita es va adormir...

Torna na Rita

Ha passat l'estiu, na Rita ha descansat, s'ha divertit i ha començat amb forces aquest nou curs escolar, i també, ha començat una nova aventura!!!!!....

Vols compartir-la amb ella?, idò ja ho saps, vine!, que t'estam esperant...

10. De tornada a casa.

-Rita! Què fas ajaguda al sofà, tota plena de pols i tan despentinada?, on és el teu llaç?, ja l'has tornat a perdre.

Na Rita de seguida va reconèixer la veu que li parlava, la seva mare que la tornava a renyar.

-No t'ho creuràs mare

, he anat al desert, he ajudat a na Hayda, en Saïd i en Hassan a recuperar l'aigua pel seu poble -intentava explicar.

-M'agrada que tenguis tanta imaginació Rita, però on has anat ha estat al parc del costat de l'escola, i has tornat a perdre el llaç, i el que em contes ho has somiat -la va rectificar la seva mare. -Va, ves a dutxar-te, acabar els deures i després soparem.

-Què no mare, què m'ha passat de veritat, he lluitat contra el sultà i hem recuperat l'aigua de l'oasi -insistia na Rita.

-Basta de romanços, a dutxar-te -ordenà la seva mare.

Na Rita no va voler insistir més, tanmateix mai la creurien i ja dubtava si realment ho havia somiat. Arrossegant els peus se'n va anar cap a la seva habitació, i just quan deixava la motxilla sobre el llit, aquesta es va obrir, i per sorpresa de na Rita, a dins hi havia la Rosa del Desert que els seus nous amics li havien regalat.

Ja no tenia dubtes, no ho havia somiat, havia passat de veritat, però seria el seu gran secret. El seu, el de na Hayda, d'en Saïd, d'en Hassan i del globus terraqui.

9. Amics per a sempre.

Amb la mirada fixada a l'horitzó, na Rita seguia pensat en l'inscripció de la roca, i per molt que intentàs desxifrar l'endevinalla no se'n sortia, i aquell camell que no deixava de passar davant d'ella ja la posava nerviosa.

-És clar, el camell!!!!!- va cridar aixecant'-se d'un bot -el camell són les muntanyes que caminen.

I al dir-ho fins i tot li va semblar que l'animal li feia l'ullet.

De seguida anà a cercar a na Hayda i els altres nois, que encara feien festa amb el fill del sultà.

-Hayda, Saïd, Hassan, ja sé com tornar a casa, bé més o menys. I ara toca dir-vos adéu.

-Sabia que aconseguiries desxifrar l'inscripció Rita, i sí ha arribat el moment que tornis a casa – Va dir na Hayda.

-Per haver-nos ajudat i perquè sempre ens recordis, volem fer-te un petit regal -digué en Saïd mentre li donava una roca de forma estranya de color rosat -l'anomenam Rosa del Desert, i és el símbol de l'amistat.

-Mai vos oblidaré, moltes gràcies i perquè sempre recordeu aquesta aventura, aquí teniu el meu regal.

Es va desfer el llaç vermell que duia als cabells, en feu tres trossos i els donà un a cada un.

-Fins aviat amics -va dir na Rita dirigint-se cap al camell.

Com si l'animal l'estàs esperant, s'agenollà per facilitar la moltura de na Rita, s'aixecà amb delicadesa i va començar a caminar, a trotar i finalment arribà a un ràpid galop. El suau moviment va fer que a na Rita li vingués la son, i encara que volia gaudir del paisatge, els seus ulls es tancaren en un dolç somni.

8. L'endevinalla.

Na Hayda es va fixar que malgrat l'alegria del moment na Rita estava una mica trista.

-Què et passa?- li demanà- No estàs contenta?, ets l'heroïna del nostre poble.

-Sí Hayda, em sent molt feliç per com ha acabat tot, però hauria de tornar a casa, però no sé com.

-Tu ens has ajudat, ara ens toca a nosaltres. A la inscripció que ens deia que arribaries, em sembla que també hi ha escrit com pots tornar a

casa.

-Idò anem a veure-la -va contestar ja més alegre na Rita.

Amagada per la vegetació de l'oasi, una roca amb la silueta talment de na Rita, duia escrit.

De terres llunyanes vendrà

aquella que vos ajudarà.

I l'aigua vos tornarà.

-Hayda; aquí no posa res de com tornar, només l'anunci de la meva arribada, -va dir na Rita angoixada.

-Espera, mira la part del darrera- contestà na Hayda.

També hi havia una inscripció:

Si a casa vols tornar

a les muntanyes que caminen has de pujar.

-Això és una endevinalla?, què significa “les muntanyes que caminen”?, des de quan les muntanyes es mouen ? -demanava na Rita.

-No ho sé Rita, però segur que entre tots trobarem la forma que tornis a casa -intentava calmar-la na Hayda.

Repetint mentalment l'endevinalla, na Rita i na Hayda tornaren al poble. Encara seguia la festa, però na Rita no estava per molts de balls ni cançons.

S'assegué una mica apartada de la gent i començà a pensar amb la seva família i els seus amics. I si no els tornava a veure mai més?. On són les muntanyes que caminen?.

7.Un final felic?.

Na Hayda, contagiada de la valentia de na Rita, contestà amb veu segura.

-És na Rita i ha vengut a ajudar-nos a recuperar l'aigua que t'han egoistament ha pres al poble.

-I nosaltres també hem ajudat. -Han contestat alhora en Hassan i en Saïd.

El sultà no podia creure el que veia, quatre nois mocosos gosaven plantar-li cara?, quan amb to amenaçador es dirigia cap a ells un dels seus propis soldats s'ha plantat al davant dient:

-Senyor, en el fons tenen raó, aquesta aigua és de tots i el poble la necessita i també per les pastures i els conreus.

Ja havia arribat tot al poble al peu de les murades i davant tanta gent que el mirava, el sultà es posa a plorar.

-Jo només volia que el meu fill vos feliç, no té cap amic,no té ningú amb qui jugar, sempre tancat al palau, les piscines el divertien.

Es feu un gran silenci, que sols na Rita s'atreví a rompre.

-Si aquest és el problema, hi ha fàcil solució, a partir d'avui tendrà nous amics i podrà compartir amb ells l'aigua de l'oasi. Però senyor sultà, l'aigua ha de ser de tots, tots la necessitam, i més aquí al desert on no n'hi ha massa.

Abans que el sultà pogués contestar, el noiet que l'acompanyava, va dir.

-Pare, això és el que em faria realment feliç, tenir amics amb qui poder jugar, compartir amb ells rialles i l'aigua.

El sultà al sentir les paraules del seu fill només va poder dir.

-Idò que així sigui, a partir d'ara les coses canviaran, viurem tots junts i amb pau a l'oasi, i que les portes del meu palau s'obrin per a tots i per a sempre.

La gent va començar a fer festa i tot eren mostres d'agraïment cap a na Rita i els seus nous amics. Tot havia acabat bé.

Tot?, na Rita estava molt contenta, però havia de tornar a casa, els seus pares es preocuparien, però com ho havia de fer?.